El cel

CEL 

Cel (del llatí caelum; l'caelum tangibles: ser -tocado- ferit pel llamp) 1 es defineix sovint com l'espai en què es mouen els astres i per efecte visual sembla envoltar la Terra. En astronomia, cel és sinònim d'esfera celeste: una volta imaginària sobre la qual es distribueixen el Sol, les estrelles, els planetes i la Lluna. L'esfera celeste es divideix en regions denominades constel·lacions.
En mitologia, entre els romans, nom llatí del déu Urà i de les deïtats preolímpiques.
En meteorologia el terme cel fa referència a la zona gasosa més densa de l'atmosfera d'un planeta.

El color del cel és resultat de la radiació difusa, interacció de la llum solar amb l'atmosfera. En un dia de sol el cel del nostre planeta es veu generalment celeste. El color varia entre el taronja i vermell durant l'alba i al capvespre. Quan arriba la nit el color passa a ser un fosc, negre. Durant el dia el sol es pot veure al cel, llevat que estigui ocult pels núvols. Durant la nit (i en cert grau durant el dia) la Lluna, les estrelles i, en ocasions, alguns planetes veïns són visibles en el cel.

Alguns dels fenòmens naturals vists en el cel són els núvols, l'arc de Sant Martí i l'aurora. El llampec es pot veure en el cel durant les tempestes elèctriques. Com a resultat d'activitats humanes, la boirina es veu sovint sobre ciutats grans durant les primeres hores del dia.



CEL (RELIGIÓ)

El Cel (conegut en llatí com Caelus) és un concepte de més enllà present en moltes religions i filosofies espirituals. També definit en religió com a lloc de domicili de Déu, àngels i ànimes humanes (terrenals)

N'hi ha que creuen en ell que afirmen que el Cel (o l'Infern) és la destinació final en el més enllà per a molts o tots els humans.


Alguns afirmen que les ànimes amb fort valor espiritual aconsegueixen evolucionar en àngels al servei de Déu.





MITES CELESTES

Abans que les religions monoteistes es van imposar en el Mig Orient i després a Europa, els déus greco-romans mantenien una intensa activitat en el cel, cinc d'ells: Mercuri, Venus, Mart, Saturn i Júpiter, (noms romans dels déus grecs Hermes, Afrodita, Ares, Cronos i Zeus respectivament) es manifestaven través dels planetes, desenvolupant part de les seves activitats al cinturó de l'Eclíptica.

Per als nostres avantpassats, el cel estava a l'abast de la mà, com que els déus vivien a la Muntanya Olimp, des d'on sortien a realitzar les seves divines activitats. En aquella època, les conjuncions, els "acostaments" aparents dels planetes al cel eren estat de gran transcendència.

Recordem que els planetes (que personificaven als déus) tenen aquestes trobades celestials, a causa que tots transiten per òrbites que estan en un mateix pla, que vist des de la Terra, o des de qualsevol planeta, sembla ser una línia, o més aviat franja , al cel, anomenada Eclíptica. Sobre aquesta veurem sempre als planetes, a la Lluna i al Sol. Els paisatges estel·lars després de la Eclíptica constitueixen les constel·lacions zodiacals, figures capritxoses d'estrelles també associades als mites dels antics pobles europeus que ens van llegar la seva cultura.